Hola
Sóc l´Adoració de Cal Mensa i m’heu demanat que us expliqués per què es va abandonar
la Guàrdia, i us responc: abandonar? Mai ningú dels que vàrem marxar ho vam fer de bon grat.
Van ser forces majors, ja que en aquells anys, quan jo era petita, la vida als pobles era molt dura, perquè els camins eren molt dolents i llavors els hiverns més extrems que ara i tot era un fangar. Alguns de vosaltres encara ho veu poder comprovar personalment i no parlem de quan nevava que quedàvem incomunicats.
Un any, quan encara estaven totes les cases habitades, va nevar molt i tots els homes es van lligar una corda a la cintura i van provar d’arribar a Sant Martí per comprar les coses imprescindibles. Només van poder arribar a prop dels horts de la bassa del Cúgol, on no van poder avançar més, perquè la neu els cobria. La roba tampoc era com la d’ara. També es tallava moltes vegades la llum i l’aigua es glaçava. Sort de les cisternes de dins les cases. Quan penso en els esforços dels de casa per donar beure a les ovelles. I demanar a Déu que ningú es poses malalt, perquè el telèfon i el metge eren una imaginació.
Això que us explico és una raó, però no la principal, perquè el temps avançava i cada vegada es millorava una mica més i amb tot això els nens de la Guàrdia ens vàrem fer adolescents i els uns van marxar a estudiar, els altres a aprendre un ofici, altres volien continuar amb la pagesia, però llavors, amb la mecanització del camp, la terra que es treballava a cada casa es va fer petita i no se’n podia viure, i llavors van buscar masoveries més extenses.
Els pares, ja grans, anaren a viure a prop dels fills, uns a Sant Martí, altres a prop d'Igualada, altres a Manresa o a Calaf, allà on cadascú tenia la feina. I llavors nosaltres ens vam quedar sols, en un poble de sis cases, totes buides; feia tanta tristesa passar pels carrers tan silenciosos!
I ... com és normal, tot es va anar deteriorant.
Vam "guardar la Guàrdia" un any o any i mig més, però va tornar l’hivern. Aleshores el meu pare es va posar malalt, el pastor que teníem va patir un ictus, i semblava que tot ens passava de cop llavors que estàvem sols sense poder trucar a les cases veïnes. .
Amb tot això vàrem decidir anar a viure a Sant Martí, ja que el meu pare hi tenia la casa de la qual era fill, i jo ja començava a sortir amb l'Antoni, ara el meu marit.
Però vam continuar pujant cada dia, perquè a la Guàrdia, de "guardians", s'hi van quedar els bens.
El pare, la mare, l'Antoni, els nostres fills i jo sempre hem tingut un afecte molt especial envers la Guàrdia i penso que els que per diversos motius van marxar, tots la tenen en un raconet del seu cor.
Per això repeteixo que abandonar mai! Perquè d'una manera o d’una altra, la Guàrdia no va abaixar mai la guàrdia.
Salutacions a tots,
Adoració
​
