La darrera fornada

El carrer del Vent Serè

 

Es podria dir que el carrer del Vent Serè va suposar un gran canvi a la Guàrdia Pilosa, ja que les 11 cases que el formen varen ser construïdes de cop per un constructor. Va ser habitat per primer cop la primavera del 2007. Els motius pels quals la gent hi va anar a viure són molts i diversos.

Els de Cal Mota van tenir notícia de la Guàrdia Pilosa a través del promotor que feia les cases del carrer del Vent Serè. Els va agradar el poble, les cases, i els veïns que van anar trobant els van acabar de convèncer per comprar-hi una casa. Buscaven un poble d'aquesta mida, ben petit, que estigués a una distància no gaire gran de Sabadell, sense cotxes i on els seus fills poguessin córrer i jugar amb amics a l'aire lliure.

 

Els de Cal Rovira van venir a la Guàrdia fa 15 anys a la Festa Major, precisament a la dels 25 anys. Va ser memorable: un aiguat de grans dimensions va aigualir la Festa però no pas l'esperit de la Guàrdia. Va ser aquell any que va caure el viaducte d'Esparreguera... L'ambient els va agradar tant que a l'estiu anaven i venien, fins que van poder comprar la casa i van fer una mena d'operació taca d'oli, és a dir, ho van escampar entre els seus amics: els de Ca les Bessones van conèixer la Guàrdia gràcies als Rovira; els de Cal Torner i Ca l'Iisay també van conèixer la Guàrdia gràcies als mateixos veïns. Veureu que foren prou convincents per convèncer-los a tots tres.  

Els de Ca l’Emma tenien uns amics a Pujalt i passejant pels pobles de l’entorn els va agradar molt la Guàrdia, sobretot per les vistes. 

 

Els de Cal Menescal van conèixer la Guàrdia Pilosa a través del seu tiet, l'Ernest Guille, que va ser el fundador i director de l’observatori de Pujalt. A la il·lusió de la mare per gaudir de l'entorn que tan pròxim li havia estat en la seva infantesa i el fet de gaudir de la natura i la tranquil·litat cal afegir que els va semblar un bon entorn perquè els seus fills gaudissin del temps lliure. Realment no eren conscients del que volia dir gaudir d'una casa a la Guàrdia: el seu dinamisme, els seus costums culturals… i sobretot els amics que hi han trobat. 

 

Al febrer de l'any 2001 els de Cal Devant van passar un cap de setmana de turisme rural a l'Astor i, tot explorant la zona amb bicicleta, en Ramon, la Sònia i l'Adriana (que tenia 11 mesos!) van anar a parar, per un camí de terra, a la Guàrdia Pilosa. Qui els havia de dir que al cap d'uns anys hi tindrien una casa i una bona colla d'amics! Primer varen veure l'avantatge de tenir casa a prop de la feina i es van decidir perquè el poble tenia un encant i unes vistes especials, i l'Ernest Guille els havia dit que hi havia molt bona gent i un ambient familiar de primera! 

 

Els pares de Cal Romaní cantaven a la coral Espígol, del barri de Gràcia, que dirigia, i continua dirigint, el Quim Manyós. L’Agnès Vallvé i el Rafel Simó, cantaires d'aquesta coral, els van parlar de la Guàrdia Pilosa. Des de principis de la dècada de 1990, tret de molt poques excepcions, havien pujat a la Festa Major, fins i tot abans que tinguessin fills. Els agradava molt l’ambient. En una Festa Major van veure que feien unes cases noves i van decidir-se a comprar-ne una. Van pensar que era una bona oportunitat, per a tota la família, per gaudir d’aquest petit univers tan especial.

Els de Cal Prats, antigament Ca la Boira, són els més novells. La Susanna és professora d'institut i en aquest cas van ser els seus alumnes els qui n'hi van parlar. Per acabar-ho d'adobar, l’Agnès Vallvé els va convidar per una Festa Major i va convèncer la Xedes i el Miquel perquè els lloguessin l'apartamentet que tenen. Van quedar enamorats del poble i de la gent. Era exactament el que feia anys que buscaven.

 

En Daniel Romaní descriu així la vida al carrer del Vent del Serè: 

 

«El carrer del Vent Serè, únic i de contrastos. Si reuníssim els nomenclàtors de tots els pobles i ciutats del país hi trobaríem una pila de carrers Lluís Companys, Balmes, Santiago Rusiñol... I ben pocs carrers batejats amb el nom de Vent Serè.

 

Però, de fet, el carrer més nou i més alt de la Guàrdia Pilosa és únic: un grapat de característiques el fan ben especial.

 

D’entrada, és un carrer només de baixada. Si més no jo el veig així, de baixada: ho confirmen a les tardes d’estiu els infants, que hi baixen corrents, amb bicicleta, amb patinet... i fins i tot amb artefactes de construcció casolana.

És un carrer de llargs silencis, però també de xivarri. De ruscos d’abelles i d'escarabats negres panxa enlaire. De tiberis col·lectius, festes i calçotades, en les quals la beguda és un element imprescindible –sobretot el Calisay, aquest licor d'herbes aromàtiques que es fa a la vora del mar i uns arenyencs s'han preocupat de dur-lo terra endins. D’acudits nocturns pujats de to i de conversa fàcil i despreocupada. I d’algunes confidències.

 

El fet que tingui des dels seus inicis un "poliesportiu" reforça encara més el seu caràcter de lloc de trobada. Quin gran encert, aquest camp d’esports!, fet a la mida dels menuts, i també dels adults, que els faria mandra córrer en un camp “estàndard” i aquí tenen la mida justa per anar de porteria a porteria o de cistella a cistella. Quan, cada any, a la tarda de la Festa Major, aquest camp es transforma en un futbolí humà el seu caràcter de lloc de trobada intergeneracional arriba al clímax.

 

La major part de noms de carrers i places homenatgen personatges que han deixat empremta. Aquest carrer no n’és una excepció, ja que ret homenatge a un dels personatges més il·lustres de la contrada, aquest vent rabiüt i persistent, que fa llargues i intenses visites, que explora tots els racons, fins i tot el pas estret que hi ha entre Ca l’Emma i Cal Menescal, que mena cap als horts, un altre magnífic punt de trobada, on es practica una de les feines més boniques del món, la de pagès.

Hi ha dies que el vent serè bufa de l’alba al capvespre, d’altres que ve i se’n va, com els habitants de la quinzena de cases del carrer. Són una gent ben singular, aquests habitants: quan, a l’hivern, ja estan instal·lats i tenen la casa escalfada com un torronet... els vénen les presses i pam!, desapareixen. De fet, ara no hi ha ningú que hi resideixi, en aquest petit carrer. Els qui hi han viscut tot l’any han acabat marxant, assetjats per les dures condicions que proporciona l’hivern. El darrer estadant era un simpàtic clown que voltava pel món, i de tant en tant recalava a la Guàrdia Pilosa –més concretament a l’església; aquí passava un munt d’hores ideant espectacles. Però això ja forma part de la breu història del carrer.

Tots els carrers tenen contrastos, però jo diria que el carrer Vent Serè té uns contrastos més acusats que la majoria. Passeu-hi un dia ventós d’hivern i un tranquil vespre d’estiu, i confirmareu que els elements comuns són l’excepció».

 

 

Daniel Romaní