Una primera colonització

 

Testimoni de Jaume Riu (Rectoria)

El nostre Citröen 8 Familiar era l'únic auto de tota la nombrosa família Vallvé Cordomí i jo era l'únic amb carnet de conduir.


Així doncs, en el darrer any i amb aquell 2 CV d’"alta gamma", l'Andreu i la Maria Teresa havien visitat amb nosaltres algunes “ofertes” de cases abandonades o de poc atractiu comercial, que el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) tenia catalogades per si podien interessar a gent com nosaltres, idealistes i poc primmirats.


Era un assolellat diumenge de setembre de 1972 quan l'Andreu, la Maria Teresa, la Irene, embarassada de l'Oriol, en Pítol, que ja tenia 15 anys, i jo, que feia de cap de l'expedició, vam emprendre l'enèsima excursió per trobar una casa que havia de complir quatre condicions: ser molt barata, ser prou gran, ser independent per no tenir servituds del veïnatge i, sobretot, estar situada en un lloc on es pogués arribar amb tren, per raons òbvies...


Aquell dia, l'objectiu era un casalot d'un poble encara desconegut per tots nosaltres, Sant Martí de Sesgueioles. En cada cas, el CEC ens donava les dades de l'alcalde. Com que en aquest cas l'alcalde era també el titular de la centraleta de telèfons, va ser fàcil de trobar.


De seguida vam veure que la casa que ens oferien era al centre del poble i per això ja no complia una de les quatre condicions. A més, tot i que s'hi arribava amb tren, no ens vàrem interessar ni e preu ni la grandària.


L'alcalde es va incomodar, una mica incrèdul, perquè ens va preguntar:

 

—Què esperaven? Què és el que vostès volen, doncs?

 

És clar, la Maria Teresa i l'Andreu li van explicar tot allò que ell no es podia imaginar. Li van dir que buscaven una casa per a una família de deu fills (i que esperava el primer nét), amb molta gresca feta i molta més per fer encara.

 

—Així doncs —va dir l'alcalde—, potser el que els agradaria és un poble abandonat que hi ha aquí dalt, al capdamunt del turó, que no té ni aigua corrent ni clavegueres; no hi ha telèfon i tampoc no hi ha carretera..., però sí que hi ha electricitat i algunes cases que es poden habitar.

 

Tinc encara molt viu l'efecte de llampec que ens van fer aquelles paraules.

 

—Hi podem anar ara? —vaig preguntar.

—Quin cotxe teniu? —va dir ell.

—Un 2 CV... —vaig dir amb modèstia.

—Així sí. Jo també agafaré el meu.

 

Aquestes paraules són el començament de tot. En aquells temps, el Citröen era la garantia d'arribar allà on no hi havia carretera.

Pel dret, en un camí de pedres cantelludes que ja no hi són, vàrem arribar al cim d'aquell poble abandonat que tenia un topònim llarg i curiós, la Guàrdia Pilosa. 


Encuriosits i amb afany d'exploradors, tots vam aparèixer sobre una humil plaça de l'església i ens vam trobar que allà al mig i havia la visió inèdita, inesperada i simpàtica d’una petita piscina inflable, amb un pam d'aigua i una dona xipollejant asseguda, que ens va mirar al·lucinada perquè se sentia al mig del no-res i, de sobte, tenia uns inoportuns visitants que no podia pas esperar...


La dona de la piscina va resultar ser l'entranyable Rosa, la dona d'en Primitiu de Cal Carboner. Tots dos havien mantingut la casa de la família per pujar-hi els festius, tot i que ja no hi vivien. Presentades les excuses per l'aparició inoportuna, de seguida hi vam trobar una acollida incondicional i duradora per part d'en Primitiu i la Rosa.

El poble, tot de pedra, tenia algunes cases encara dretes que tenien amo conegut. N'hi havia d'altres, però, amb la porta esbudellada i forats considerables, que es podrien habitar amb no poc esforç de “bricolatge”, un esforç no impossible per a paios com nosaltres. 


Ens vàrem repartir per les cases i jo vaig entrar per una finestra a la casa que tenia la millor vista sobre una era i sobre Montserrat a la llunyania. A les fosques vaig recórrer les estances, que em semblaven inacabables. I hi havia una llar de foc! I una comuna!


Vam fer reunió de consell per intercanviar impressions de les troballes i sobre el terreny ja es van anar descartant altres possibilitats, fins a enamorar-nos de la meva proposta.


Va resultar que era la Rectoria, tot i estar separada del temple, i tenia una servitud de pas cap al carrer principal sota la casa que hi havia al darrere, per facilitar el pas del rector a l'església.


El propietari era, doncs, el bisbat de Vic, que ocupava el terreny “amb fins pacífics des de temps immemorial”, segons l'escriptura original.
En començar els tràmits de compra va sorgir una reserva per part del bisbat, perquè volien mantenir-ne la propietat “per si un dia hi tornava a haver-hi rector a la Guàrdia Pilosa”, però els vam convèncer.

Testimoni de la família Vallvé 

I vam  fer nostra la rectoria.

 

Amb més il·lusió que formació per fer front a unes obres d'aquesta mena, vam aconseguir instal·lar-nos a la Rectoria. No va ser fàcil ja que no hi havia aigua corrent, calia condicionar la cisterna i també calia refer la teulada per poder recollir l’aigua de pluja.

 

Del gran nombre d’estances de la casa, només n'hi havia una que fos habitable. Pares, fills i amics  hi vam pernoctar un quant temps. Van ser unes nits molt divertides. Vam riure més que dormir.

 

L'estructura de la casa s'havia de canviar per aprofitar els espais. Calia muntar bastides i ho vam fer gairebé com a l'edat mitjana. Tothom hi treballava segons les seves possibilitats: els petits portant pedretes i els grans portant pedrotes. També calia condicionar les parets. No hi havia prou eines i alguns van optar per enguixar les esquerdes amb culleres i atuells diversos... Els més eixerits van anar fent la nova instal·lació elèctrica, que, com a novetat, ja era de 220 volts!. 

Tot i treballar tant, sempre trobàvem estones de lleure. Aprofitant el “pa i trago” s'engegaven projectes, com ara aprendre danses, fer jocs amb carretons, fabricar el “somier cutter” (un giny vehicle sense motor que a les baixades anava perfecte...).

 

Aprofitant l’espígol del turó vam aprendre a fer unes pinyetes d’olor i la Maria Teresa de la Rectoria va començar a escampar llavors de boixac. D’aquí que als marges i racons del poble hi aparegui aquest esclat de color tan vistós i nostrat.

 

Amb uns gegants improvisats amb uns vells capgrossos vam engegar una primera Festa Major molt casolana. A partir d’aquí en Joan Andreu (ara de Cal Xeu) va dissenyar i construir els caps dels gegants. La resta va ser una altra de les feines compartides amb tot el poble.

El carrer Major tal com era.
 El "somier cutter" ple de canalla i les àvies.

En Joan Andreu treballant

amb el nou cap de la geganta.  

Durant aquests anys —perquè no va ser cosa de dos dies— vam aconseguir tenir col·laboracions d’amics o coneguts de la família. Per exemple, deixàvem que uns colla d’un agrupament s’establís o cuinés a la Rectoria i, a canvi, ens ajudaven a refer un marge.

 

Les comunicacions en els primers anys eren inexistents. No hi havia telèfon i Internet era impensable. Sort en vam tenir de l’Adoració i de l'Antonio de Cal Mensa, que ens feien de missatgers per a qüestions urgents i de grua tot terreny quan ens quedàvem encallats amb el cotxe pel mal estat dels camins.

 

De mica en mica el poble es va anar omplint amb noves famílies que també adquirien cases velles o ruïnes per reedificar. Com que tothom feia feina a casa i a vegades calia ajuda, l’ambient creat va ser de gran cordialitat.

L'evolució de la recollida d'aigua també va ser interessant. La detallem com a testimoni que és un bé escàs que ens ha fet patir molt.

 

  • Vam començar omplint garrafes a la font de Sant Martí. Era l’aigua per beure i cuinar. També estalviàvem l’aigua per rentar-nos utilitzant “palanganers” i com a lavabo, la comuna. 

  • Omplíem dipòsits i garrafes amb l’aigua de cisterna que ens oferiren els de Cal Carboner “sempre que ens fes falta”.

  • L'aigua recollida finalment a la nostra cisterna, que extrèiem amb corriola i poals.

  • La instal·lació d’una bomba manual tipus far west.

  • Vam estrenar un dipòsit sota la teulada per a l’aigua corrent, que feia pujar una bomba Prat des de la cisterna. Amb això aconseguíem aigua calenta a la cuina i al lavabo. Com que no hi havia clavegueram, vam haver de fer un pou mort. Aquest avenç va representar una despesa extraordinària d’aigua. La cisterna aviat quedava eixuta. Va caldre transvasar aigua de les cisternes dels veïns i, finalment, fer venir tancs d’aigua amb tractor.

  • Finalment, gràcies a l'Ajuntament de Pujalt, es va fer arribar l'aigua a la Guàrdia, amb la construcció d'un dipòsit al turó, la canalització fins a cadascuna de les cases i la xarxa de clavegueram.

Les cases s’anaven refent i vam veure que de tant en tant calien actuacions puntuals al poble per ajudar-lo a tenir una imatge millor i poder-ne gaudir plegats. Així es va instaurar allò que en vam dir “el dia del poble”, per dedicar-lo plegats a algun projecte de millora, per exemple, la construcció de la font de la plaça Major, a la qual en Pere de Cal Carboner i en Cisco de Cal Biel van destinar moltes hores, la “triga” de pedres per a l’enllosat dels carrers quan ens van portar l’aigua... 

 

Per aconseguir una representació legal certa vam crear l’Associació d’Amics de la Guàrdia. L’Antoni Valls, primer president de l’Associació, va haver de lluitar molt per aconseguir fer arribar el telèfon al poble (ara fa riure que costés tant!).

 

A partir d’aquí la història de la Guàrdia és la vostra. 

 

 

Testimoni de Tona Pintado (Cal Tinets)

 

La primera vegada que vaig trepitjar la Guàrdia Pilosa tenia 11 anys. Era la tardor, a finals de l’any 1974... Vam anar a veure la casa de Cal Tinets perquè la mare hi estava interessada. Preguntant li havien dit que era propietat de la carnisseria del passatge, al costat de la Caixa Manresa de Calaf. Va ser veure-la i tenir-ho clar.

 

La casa estava força bé, tot i que abans d’entrar a viure-hi la mare va fer treure el pou que hi havia a l’entrada de la casa i va fer instal·lar un motor per pujar l’aigua de la cisterna a un dipòsit a les golfes, des d’on baixaven una mànega que anava al lavabo i una altra que anava a la cuina. També va fer treure la comuna i instal·lar un lavabo a la primera planta (amb dutxa d'aigua glaçada!) i construir la terrassa. Amb aquests mínims i les parets de les habitacions, cada una d’un color, vam passar el primer estiu... fantàstic!

 

Nosaltres ja portàvem tota la vida estiuejant a pagès, a casa de la meva àvia, on passàvem tots els juliols. Allà estàvem amb els cosins, els tiets i l'àvia, anàvem a la vinya, a l'hort i corríem entre les gallines, els conills, les vaques... Segurament aquestes vivències van fer buscar a la mare una casa a pagès, on ella es trobava tan bé. L’estiu de 1974 vam anar a Pineta (“Galàxia 74”... de la reconciliació...). Allà hi vam conèixer la família Vallvé, que va comentar a la mare que havien trobat una casa en un poble abandonat enmig dels camps de blat... Li va faltar poc temps per anar a conèixer aquell poblet. No sé què li va pesar més per decidir: el poble o el fer de la família Vallvé...  Jo crec que va ser el conjunt!

 

Els primers estius no els oblidaré mai: inspeccions per les cases abandonades, la teulada de la Rectoria, les partides de cartes a cals Vallvé, la pau de la Guàrdia, les històries de la Manola de l’Enric Puigserver. Érem pocs, però molt ben avinguts. 

 

Qui veu el poble ara potser el troba petit. Jo no: trobo que hem crescut molt i amb la gràcia de seguir essent molt ben avinguts! Crec que tots compartim aquesta gran sort.

 

Tona de Cal Tinets